Com que estic aprenent l´idioma, vaig a veure què tal se me dona...

Unes lletres...

He perdut el compte dels anys que no vaig a sopar a casa els pares en Nadal. Pot ser que et preguntes la raó, però és molt fàcil d´entendre. Al tornar els ulls arrere tan sol puc veure imatges tristes que fan mal al cor: l´avi sentat en soletat en un petit seint, amb les filles parlant al seu voltant en veu alta, com si no estigera davant seu; els néts jugant a la pilota enmig del saló, amb el perill de trencat alguna porcellana de l´àvia...

La meua àvia, paralitzada en el temps a l´altra banda d´una vella fotografia en blanc i negre. Els llavis tancats amb força i la mirada dura, com la seua existència.

Desde l´altra habitació, m´aplegaven les rises i la coversa dels homes, el pudent fum dels puros, que feia mal al nas.

I jo, malgrat no sabia on posar-me. Tan sols volia no ser l´objectiu de burla de les cosines més joves, que veien en la meua persona un infeliç al que fer mal amb les seues entremaliadures.

Aleshores, és fàcil compendre la raó de la meua resistència pels sopars familiars.